Disc dels Manel firmat
Un exemple del nou ordre imperant en la música en català. Això és el que va poder presenciar el públic que el passat 7 de febrer es va apropar a la Faktoria de la Rasa (Terrassa) per a veure als Manel en concert. Un nou ordre encapçalat per grups com Antònia Font, Mishima, Mazoni i els propis Manel. Tots ells han entès que el futur de la música en català no passa per utilitzar gralles grolleres, ni violins tronats, ni cantants amb estètica hippie i ideari burgès ( que deixi’n el folk pels que en saben!), ni per continuar explotant la fórmula que ja van gastar Els Pets, Sopa de Cabra i Sau als ’90. Manel, com els altres grups d’aquesta nova onada de música en català, es diverteixen, tenen personalitat pròpia, i, sobretot, fan el que volen. I ho fan molt bé.
Ni un so sospitós, ni la falta de recursos instrumentals van espatllar una gran nit de música. Els Manel van tirar de carisma, imaginació, originalitat, bon humor i ganes de passar-s’ho bé per connectar amb el públic; i ho van aconseguir. Però tot això no serveix de res sense bones cançons, i els barcelonins tenen un disc ple de temes rodons i lletres intel·ligents (Els millors professors europeus,Discmedi, 2008). Si vostè decideix assistir alguna vegada a un concert de Manel preparis per gaudir d’un viatge sideral amb una Dona Estrangera, filtrejar amb la dependenta de Ceràmiques Guzman, transformar-se en un habitant de la Roma imperial, o passar una estona a prop de El mar. A tot això s’hi sumen moments delirants, com quan es llacen amb una versió en català de la cançó d’Alejandro Sanz i Shakira, La Tortura (i sona bé!), i altres moments de màxima comunió amb el públic, com quan cedeixen l’escenari al respectable per a què cantin els seus versos acompanyats de la música de Corrandes.
Si no sap que fer el cap de setmana, visiti el Myspace de Manel, busqui quan i on faran el seu proper concert i no dubti en anar-hi. Amb un material tan bo com el que tenen els barcelonins, i amb la bona feina que fan sobre l’escenari és difícil que hi surti decebut. Al contrari, molt probablement sortirà amb ganes de repetir. I és que Manel és un grup que ve de gust.
“Miri, però és que aquesta gent canta en català…”
“Escolti…vostè vol gaudir amb música de qualitat?…Doncs escolti Manel, collons!”
Crec que tots plegats ja estavem farts dels Pets. Donem gràcies a Manel per redimir la música d’aquest país i per deixar-nos cançons que la Història recordarà.
Per això els Manel versionen els Pets. Perquè tots n’estem farts (farts en anglès són pets, oi?) Llarga vida als Manel i Força Pets i visca els Pulp. Vull fer l’amor amb gent normal com tu.
Diria que la versió que els Manel fan dels Pets és per encàrrec de l’Sputnik. En tot cas, la versió del “No t’enyoró” no té res a veure amb la de Els Pets (cadascú al seu estil). El que volia dir amb el primer paràgraf és que, per fi, hi ha grups catalans que realment agafen el relleu del les bandes clàssiques dels ’90, sense voler desmerèixer a ningú. D’altra banda, el comentari d’en Guillem és el d’un fan radical dels Manel (ho dic per coneixement!). El que veig que no és discutible és la grandesa de Pulp.
Gràcies per comentar Enric!